de Maquis

Part I, II

 

Ricard

Recordo que la Carme es va començar a tornar boja. No parava de dir no sé què dels codis. Pensava que algú havia suplantat aquella comunicació. Deia: “Ni de conya pot ser això, no no”. I es posava a donar voltes per l’habitació. I cada vegada ella tenia la cara més vermella.

[…] Vaig esclafir a riure. No podia parar, de veritat. Però era un riure com de tristesa, d’impotència, de no entendre gaire res. En aquell moment era com si nosaltres, més que actors del món que ens envoltava, haguéssim sigut tota l’estona només espectadors del nostre temps. Crec que una de les gràcies de la revolució, o d’aquella revolució si més no, era que tots ens en sentíem protagonistes. Com si, sense nosaltres, allò no pogués tirar endavant; com si fóssim els focus principals d’aquell paradís que havia de venir.

[…] És clar, allò, tant de sobte, tan invers al que teníem com a probable, no quadrava per enlloc en els nostres esquemes mentals.

 

Carme

[…] Sí, és clar. Avui sabem que la informació que teníem era molt minsa, que hi havia un entramat de coses movent-se molt més global del que nosaltres veiem. Però aquell dia vam maleir-los fins l’infinit. Ens pensàvem que ens estaven enganyant. Bé, jo m’ho pensava. Els altres… jo què sé, no reaccionaven, com si tant els en cardés. I l’imbècil del Ricard semblava que se’n fotia, i m’hi vaig encarar. Em va dir alguna cosa com “mira on se’n va el teu somni”. I ens vam començar a cridar.

 

Abel

Era de bojos. Jo no sabia gaire com reaccionar a tot plegat; però quan les vaig veure maldades, crec que vaig fer bé en parar-la, i intentar fer-la entrar en raó. La tia era forta, eh? per això penso que, realment va ser ella i no jo qui va aturar el seu cop de puny. S’ho va repensar, i va marxar amb un cop sec de porta.

En Ricard no parava de riure. Era com si fos un autòmata, i ja no tingués aturador. Potser per no sentir-lo, o potser per empatia… vaig sortir a buscar la Carme.

 

Ricard

Quan van marxar aquells dos, se’m va tallar el riure. Ostres, és que sembla que me’n rigués, d’ells, i tampoc era això. Ara em sap una mica de greu… però mira, que cadascú s’espolsi les seves pròpies puces. Ja en teníem prou tots amb el que teníem.

[…] Aquell porc estava allà, mirant-me, amb cara de desafiament. Segur que, d’amagat, estava intentant desfer-se de la corda que el lligava, però no va poder. Sé que, si hagués pogut, m’hauria liquidat allà mateix. Està clar que no es mereixia cap pietat, així que tampoc em sento responsable del que li va passar.

 

Abel

Estava tallant llenya amb una energia que feia paüra de veure. Feia un fred molt intens, però tot i així, tenia encara la cara vermella d’ira. “Tant me fa el que diguin”, deia. “Són uns botiflers”, sentenciava. “Jo estava en aquesta revolució molt abans que ells hi fiquessin el seu cul gros. Polítics! Ningú des d’un despatx em dirà pas el que he de fer”. I va recollir els llistons que havia tallat i me’ls va posar a les mans. “Estàs amb mi, eh? Anem”

 

Abel

[…] Eren temps molt difícils. Sota la mirada actual, vam fer unes barbaritats, que no me’n sé avenir. Sovint penso qui era realment el dolent d’aquella història.

[…] La ideologia de vegades ens porta a fer coses que mai ens pensaríem que podíem fer. Bones i dolentes, em refereixo. Ho dic perquè, depèn de com, és fàcil titllar-nos de bàrbars… o de terroristes també. Però està claríssim que, d’entre les coses que vam fer, n’hi havia de molt heroiques, si em permeteu la paraula; coses que avui serien impensables, en aquest món deshumanitzat que tenim. En comparació, era tan emocionant allò, tan real! De vegades, i ja em perdonareu, ho trobo a faltar molt.