de Maquis
Carme
Tot va ser arran d’allò d’en Mena. […] El general, sí. Aquell que havia de ser… ja sabeu.
[…] Doncs… hi he donat moltes voltes, al llarg dels anys; sovint he pensat seriosament que tot estava planificat, que no existeix tanta casualitat en el món. […] Mira, a aquell home li agradava freqüentar llocs així, des de molt abans de l’alçament. Tothom ho sabia. Però, és clar, si t’hi pares a pensar, que fos en aquell lloc, en aquell moment concret, ja era per posar-se les mans al cap. Teníem una secció d’espionatge, eh? i mira, ni volent podríem haver caigut en allò. Ja em direu, què hi feia aquell paio tan aprop de casa? tan lluny de la seva seguretat, sabeu? i crec que era un dimecres, o dijous. És que em peto de riure.
Ricard
Et juro que estàvem en xoc. Semblàvem un pollastre sense cap; cadascú deia el que li sortia. Uns el volien pelar allà; d’altres, segrestar-lo i torturar-lo, o jo què sé quines coses. Hi havia molt d’odi, eh? tant d’una banda, com de l’altra, òbviament. Jo no em posaré a jutjar, perquè si ho faig, començo i no acabaríem mai.
[…] El cas és que el vam enganxar, i la situació era molt còmica. Així que res, el vam acabar fotent dins del cotxe, inconscient com estava, i vam avortar la missió. Durant aquelles hores que va durar el trajecte, jo tenia com la sensació que ho havíem petat. Que seríem famosos, saps? Ja estava preveient entrevistes als diaris, on explicaríem la èpica de la nostra gesta, i seríem els grans triomfadors d’una revolta que estava a punt de sorgir.
[…] Els primers minuts hi havia un silenci que glaçava la sang. Ningú no ens ho acabàvem de creure. Però va ser desaparèixer el poble de vista, al següent revolt, i tots vam començar a cridar com a sonats. Semblava que haguéssim robat en un banc. Però allò no va durar pas gaire.
Abel
[…] Després d’estar-se tots tres discutint per quin camí s’havia de seguir, la Carme, que tenia el volant, va acabar tirant pel dret. “Pel camí de canals, segur que hi ha menys patrulles. No se’n parli més”. Però era un camí de cabres. De nit, i amb els fars apagats, conduir va esdevenir molt complicat. La sensació era que anàvem molt a poc a poc. I feia bastant fred. Així que es va fer un silenci farcit d’un mal rotllo, que no vegis. Em tremolaven les cames i tot.
[…] Jo no parava de pensar: i si aquest no és ell? potser l’estem cagant. Ho vaig dir, però la gent passava de mi. En fi, que ho vaig dir més… i es van posar a cridar-me com a berros. Vaig pensar “au va, que us bombin”. Total, que ja no ho vaig dir més.
Carme
Ja sé que sembla que féssim les coses una mica per fer, però vull pensar que tot tenia un motiu. Que estàvem entrenats, i que tots crèiem en el mateix projecte.
[…] ser un lliurepensador té aquestes coses, que de vegades no et poses d’acord fàcilment. Evidentment que tot s’ha de parlar, i que a la llarga, és un sistema que funciona. Però acceptaré que potser no és el millor per prendre decisions ràpides, i en aquell dia, calien.
[…] Jo? no, no ho enteneu. No hi havia rangs, allà. Tots teníem el mateix nivell. Crec que a vosaltres, el tema de la separació de classes us ha ben calat. No, coi. Jo no estava per damunt seu. El que passa que portava més temps a la palestra, per així dir-ho. I tots ho sabien, i ja està. Però no m’imposava amb la meva experiència, sinó amb les meves idees. Això vull pensar, vaja.
Ricard
Aquella tia semblava una sergent del règim, i cap dels que estàvem allà ens hi havíem apuntat per rebre ordres. Ah, i el pitjor de tot: es va posar histèrica… crec que no era capaç d’assimilar la situació.
[…] Doncs li vaig dir de conduir jo. Que no passa res, eh? Volia ajudar una mica, perquè pensava que tot plegat li anava gros. Ha! I resulta que no em vaig equivocar: va parar el vehicle, i em va fotre un cop de puny a la mandíbula. Es va posar a cridar no sé quina merda del patriarcat; aquestes collonades que us injecten de petites. Jo, mira, no m’hi vaig tornar perquè no ho vaig fer, però vaja, que ho hauria d’haver fet.
Carme
Encara està amb aquella collonada del cop de puny? És que mira que són idiotes els tios, eh? i disculpa, però… els pega una dona, i resulta que perden de cop la virilitat. Veus? aquella era una de les coses per les que lluitàvem abans: per la igualtat, fins i tot a nivells tan baixos.
[…] Que una dona et donés ordres, fora de casa, era totalment impensable. Per això estava on estava. He d’admetre que em posava la contrarietat que apareixia a les seves cares… tota la vida creient-se superiors, i ara que estàvem a la resistència, era com que això, d’entre totes les coses, era el que menys acabaven de pair.
[…] Doncs vam començar a discutir. Allà mateix. Pensava que només ho feia per picar, saps, però crec que era un tema visceral que tenen els homes dins. I res, com que jo també ho sóc, de visceral, no la vaig deixar passar, ni tan sols en aquelles circumstàncies. Fa gràcia pensar-ho, però crec que allò em va relaxar una mica; vaig deixar de pensar en qui teníem al maleter.
Abel
A mi, tot allò em feia molt mala espina, la veritat. Ens estàvem ficant en un merder molt gros, jo ja ho veia. Però ells, que no van parar de discutir-se en tota l’estona, en això sí que estàven d’acord. Per ells, havíem fet el correcte.
[…] devien ser les dues de la matinada, potser, quan vam arribar al refugi. Allà hi teníem una ràdio casolana, una estufa i alguns llibres d’inspiració revolucionària.
Van lligar aquell home a la cadira menys còmode que van trobar, i en Ricard i l’altre van estar enfotent-se’n d’ell a la cara. L’insultaven, li pegaven bufetades per a què no s’adormís… no sé, crec que li van escopir i tot; o potser m’ho estic inventant, ja no ho sé. Amordaçat com estava, feia fins i tot pena, l’home, i la situació en què estava.
[…] Vull pensar que érem millors persones que el règim, saps? Que, per dolent que fos el que ens havien fet, no ens convertirien en el que eren ells.
Carme
La ràdio l’havíem de sintonitzar cada vegada, i dir els codis. No havíem vist aquelles persones amb qui parlàvem des de feia molts mesos. Per seguretat, deien. En qualsevol cas, no teníem cap tipus de contacte humà amb l’Assemblea. I això crec que es trobava a faltar molt. Perquè aquelles veus que sorgien del micròfon eren qui ens enviaven a la mort, tot sovint. Molta seguretat, sí… però poca humanitat, em sembla.
[…] Doncs sí. Ens va sentar com una patada al cul, allò. Cap dels presents ho va entendre gens, allò. Amb el temps… doncs és clar, l’hi busques altres angles, altres per quès. Però allò, allà i llavors, no s’entenia gens. En tot cas, es ho van explicar fatal. Deien: “L’heu de tornar. L’heu cagat”.