de Maquis

 

Abel

Sembla mentida, però a molts ens va passar que la claudicació del front revolucionari ens va causar, d’inici, una sensació d’alleujament. Havíem perdut, sí; però, d’alguna manera, pensàvem que, al menys, els morts i el patiment indiscriminat s’haurien acabat. Sabeu allò de “val més morir d’empeus, que viure agenollat?”; en aquell moment, aquesta frase ja no ens sonava gens certa; Molts -diria que tots-, estàvem disposats fins i tot a arrossegar-nos, a canvi que ens deixessin una minúscula part de la nostra llibertat.

Doncs no. Després de la guerra, sempre ve la postguerra; això ens va quedar de seguida ben clar. Si la nostra derrota no va fer sinó que desarmar-nos ideològicament, la seva victòria, en canvi, va armar de raons a tota una sèrie d’escòria que, havent passat per situacions similars a les nostres, tenien set de venjança. I vaja, que si en van tenir!

Al juliol del 41, després dels fets de Manrosa, em va quedar clar que, a casa, no m’hi podria quedar. Fins i tot ma mare ho veia clar; gairebé em va fer fora. Va dir: “Tu t’ho has buscat”. I allò, us ho asseguro, em va doldre més que tota la resta.

De mala manera, doncs, vaig eixir de casa, i vaig fer via per la carretera. Amb el sac pesant com un mort, i tan poc a poc com anava, havia de fer dit, direcció… vés a saber on.

Vaig provar els primers recursos que se’m van passar pel cap. Amics, camarades, coneguts… tots em van tancar la porta; o ptijor, ja havien guillat de casa seva. Arreu on anava, tots m’assenyalaven al mateix lloc. Cap al bosc; cap al nord. Cap enlloc.

I va ser d’aquesta manera que, sol, vaig emprendre un camí que em duria a l’oblit. No recordo en quin revolt, en quina carretera, o quina via em vaig desviar: en un moment donat, em vaig veure a mi mateix fugint de les vies principals. Agafava camins cada cop més funestos, menys transitats; dormia al ras o -quan hi havia sort- a resguard d’alguna roca un poc inclinada. Si m’acostava a una carretera, i venia un vehicle, fugia; si sentia algun pagès o algun caçador, m’amagava. Poc a poc, vaig anar evitant qualsevol contacte amb la societat. Sé que en algun moment fins i tot vaig arribar a parlar sol, en tercera persona.

Tot i la por que duia, ara sé que dins meu necessitava contacte social. Parlar amb algú que m’entengués… i va ser aleshores quan vosaltres em vau trobar. Millor dit: em vau caçar.

 

Carme

Quan el vam trobar estava com tots: espantat, feréstec, i una mica anat de l’olla, si m’ho permeteu. Per sort, allò va ser transitori. A molts ens ha passat, i a ell, encara més: portava tres mesos sense parlar amb ningú. Ves a saber quines palles mentals s’hauria fet; quantes vegades s’hauria plantejat enllestir la seva existència. Però bé, tot això, com se sol dir, avui és aigua passada. Ara formem tots part de la mateixa família. Avui tots som camarades.

 

Ricard

Ja sé que, a misses dites, qualsevol pot tenir raó. Però jo, ja ho deia, i des de fa molt. Aquest Abel no m’inspira confiança. Des del primer dia.

[…] Doncs no ho sé. La seva mirada, els gestos que feia, amb qui parlava… petites coses. Ja us podeu imaginar que no anava pas combregant la seva fe de l’altre cantó, com si diguéssim. Però alguna cosa tenia d’estranya. I no sóc l’únic que ho pensava. La Matilde i la Rosa, elles també m’ho havien dit, que feia uns posats estranys.

[…] És que, sabeu què passa? en aquella època, com a col·lectiu que érem, jo diria que teníem dos problemes vitals, dues necessitats totalment contraposades. Per un cantó, ningú confiava plenament en els altres. I, quan dic ningú, és ningú: hi havia una parella, casats de feia vint anys. S’havien allistat tots dos voluntàriament, i molt abans que passéssim a la clandestinitat. Doncs, et pots creure que, anys després que tot plegat se n’anés de mare, de malviure pels seus ideals, de passar fred, gana; després de tot això, no es podien ni veure? però literalment, eh? L’un pensava que l’altre, secretament, era un espia del Règim! Ho van anar escampant per dins, i tot es va fer una pilota. I, al final, mira, tots dos a la forca. No va ser el Règim, eh? -es pica dos copets al pit- Nosaltres! -gira els ulls i fa que no amb el cap-.

[…] L’altra cosa que necessitàvem, i molt desesperadament, era gent. I això feia que, a voltes, acceptéssim sense miraments gent que era, que és, pura escòria. És clar el que diuen, que la revolució és de les persones, i que sense persones, no hi ha revolució. Però, què voleu que us digui? jo no m’hi veig, compartint “revolució” amb certa gent. No m’hi veig, i punt. Doncs aquest energúmen, era un d’aquests. Molt bona persona pel defora, sí… però, per dins, un refotut hipòcrita de cap a peus.

[…] Collons, és que sembla a vegades que parli per les putes parets. És clar que ho vaig dir. A molta gent. Jo no sóc dels que va dient merda de la gent per sota, sabeu? jo ho dic als de dalt. Als que maneguen les cireres, vaja. Que, per cert, mal m’està dir-ho, però molt revolucionaris, molt transversals i molt horitzontals que som, però, aquí i allà, els que tallen el bacallà són sempre els mateixos, eh? I els que anem a morir, doncs també -escup al terra. Segons de pausa i aixeca el puny esquerra-. Per la revolució!

En fi, que els ho vaig advertir. I res, com si sentíssin ploure. L’únic que em reconforta, és que al capdevall, jo tenia raó.

 

Carme

Porto molts anys, ja des d’abans de la guerra, treballant com una burra per fer d’aquest un món més just, més igualitari, més solidari, més pacífic. Sempre m’havia topat amb murs altíssims, però el que em desesperava era que el que veia més difícil no era pas enderrocar el govern. El problema real era l’actitud de la gent. Ara ho veig: és la gent qui no vol canviar les coses. La gent el que vol és anar passant els dies, i anar empenyent els anys, i ja està.

[…] em desesperava, sí, però jo no puc deixar de ser qui sóc. És que, simplement, no puc. Seguia treballant per la gent, pel canvi real en les persones, i com més murs em trobava -com més me’n trobo, malgrat els anys que ja tinc- més fort m’hi poso. Si és cert el que diuen, que la naturalesa de molts és del tot passiva, i que, per més que passi el temps, no es podrà canviar, doncs també ho és la meva. Jo, seré així, o no seré, com deia aquell.

[…] deia això, perquè em va fer la sensació, i crec que durant uns quants anys va ser realment així, que amb el Maquis havíem aconseguit, d’alguna manera, ser aquella societat dels meus anhels. És que la gent es qüestionava les coses! Pensava què hi fallava, com canviar-les, i s’hi esforçava molt. I no parlo només de derrocar el Règim. Dic, també, en les petites coses; com plantar les patates, com fer les reunions, quin vocabulari havíem de fer servir… fins i tot del per què d’aquella societat clandestina en què ens trobàvem. Era magnífic! I, si m’ho preguntes, diré que sí: per mi, el Maquis, era un fi en si mateix.

 

Abel

Es podria pensar que, el fet que em treiéssin del bosc, de la solitud en què estava, em portaria immediatament a un estat de felicitat immensa. Que els estaria eternament agraïts, que podria començar a dormir tranquil. Però just al contrari. Suposo que no deuria estar gens en els meus cabals; en realitat tinc pocs records d’aquella etapa, però sé que vaig liar-la molt grossa. Diverses vegades.

[…] suposo que m’havia fet un mur protector davant meu. Volia era estar sol, però alhora, m’aterrava tornar a viure al bosc. No hi estava bé amb aquella gent, però tampoc em podia plantejar escapar-me’n. És com aquella picada al cul, que com més que et rasques, més et pica. No pots parar de rascar-te, però tampoc t’ajuda al més mínim.

[…] ah, aquesta sí que és bona… doncs, no en tinc una idea gaire clara, em sap greu. Potser el temps va fer la seva feina. Potser la perspectiva de tornar a allò es va debilitant amb el temps, fins que, al final… puf, va desapareix. I t’adaptes a la teva nova vida, ja ho crec. Més de pressa que no et penses. Un bon dia, ni recordes que eres algú altre, que no et deies Abel, que res de tot això estava gens planificat.

[…] de la meva família prefereixo no parlar-ne, per ara. Discupleu.

 

Ricard

Si pogués tirar enrere en el temps, crec que no canviaria res, ni una mica. -es creua els braços damunt del pit- Que fort, que jo digui això, eh? Doncs mira, així és. I moltes vegades ho he pensat. Al final, és evident que tampoc podem canviar res del passat. Però. què voleu que us digui, prefereixo portar sempre el cap ben alt. I, si cal, als demés, que els follin. Que tan sols es viu un cop, eh?